A Alba Vilàs, de ben petita li agradava més jugar a futbol que a altres jocs considerats llavors més “de nenes”. Explica que de vegades li regalaven una nina i ella preferia jugar a futbol en son germà i els seus cosins a l’hort de sons iaios. Després va jugar a l’equip del seu col·legi, on fa 35 anys no era corrent que juguessin xiquetes. Va tenir la sort que l’entrenador i tots els companys li fessin costat. Recorda que, com era prou bona, alguns xiquets dels equips contraris no volien que jugués i es ficaven amb ella. Alba, que duia els cabells curts, de vegades es feia passar per noi perquè la deixessin tranquil·la i deia que es deia “Álvaro”.
A partir dels 14, els equips ja no podien ser mixtes, i Alba va passar a jugar en un equip de futbol 11, on algunes de les jugadores eren dones ja fetes. Tot i així, la van rebre molt bé i s’hi va sentir molt a gust.
Als 15 anys la van cridar per la selecció catalana, però els pares no la van deixar anar, prioritzant els seus estudis. Als 16, la van tornar a cridar. Ella va tornar-ho a demanar als pares. Aquest cop, després d’insistir molt, la van deixar anar un trimestre de prova. La condició per quedar-se era que aprovés totes les assignatures. Alba, que a l’ESO no havia tret notes brillants, al primer trimestre de batxillerat, no sols va aprovar, sinó que va treure molt bones notes. I els pares la van deixar quedar a la selecció.
Als 19 anys, va anar a fer les proves per entrar al Barça femení i hi va entrar a l’equip. Després de 4 anys com a jugadora, i a causa d’una lesió, va deixar de jugar i va passar a ser preparadora física. Alba té molt bons records d’aquesta etapa com a professional del futbol. Anècdotes, vivències, però, sobretot, valors. Aprendre a ser responsable, a organitzar el teu temps, a col·laborar en l’equip, a treballar fort i superar els entrebancs, són coses intrínseques en un esport d’equip. Posa com a exemple el fair play del rugbi, on l’educació i el joc net conviuen amb una gran competitivitat.
Durant tot aquest temps a Barcelona, Alba va compaginar, aconsellada pels seus pares, el futbol amb els estudis. Actualment, és llicenciada en Educació Física, diplomada en magisteri, entrenadora nacional de futbol, i màster en Direcció Esportiva.
Però als 27 anys, la terra i la família “estiraven” molt i Alba va tornar a Tortosa.
Ara, anys després, treballa com a mestra i aconsella als seus alumnes, tant nois com noies, que si tenen un somni, una il·lusió, lluiten per ella independentment d’on arriben.
Un altre dels seus somnis, era ser mare, i no va ser fàcil. Després de la seva carrera esportiva, i en organitzar la seva vida a Tortosa, apropant-se als quaranta, va decidir ser mare soltera. Va comprovar que en la sanitat pública tardaria a trobar solució.
Va haver d’acudir a la sanitat privada, amb la despesa i sacrifici que això comportava. Reivindica més agilitat en les ajudes per a dones que es troben en el seu cas. Lluitadora en la vida com en l’esport, acaba de tindre la seva segona filla.Interpel·la també als mitjans de comunicació i a les grans marques, perquè segueixin apostant pel futbol i l’esport femení que, tot i que s’ha avançat en projecció, segueix estant lluny d’aconseguir els mateixos nivells que el masculí en publicitat i atenció i sous.
Alba Vilàs, pionera en el món del futbol femení a les nostres terres, és actualment mestra de primària i té cura de les seves dues xiquetes.
Ara, immersa de ple en la seva criança i com a mare soltera, s’endinsa en una altra lluita quotidiana.
Li desitgem molta sort en aquesta nova etapa.
